La mirada d’Àlex sobre el món va anar evolucionant i omplint-se de compromís. De xicotet ho veia tot com un repte: mirar per aprendre i ser el millor fent el que calia. Per això intentava fer fotos agosarades pel que feia al moment captat i a la composició.

La natura ha sigut sempre l’espai on més a gust s’ha trobat, tant per l’admiració davant la bellesa com per la llibertat i la falta de convencionalismes i constrenyiments que tant l’incomodaven.
Gran part de la seua obra està dedicada a captar la bellesa de paisatges: Pirineus, País Basc, Peníscola, Serra i el Garbí, les platges de València, Xàbia, Dénia, Cadis, són alguns dels espais que apareixen a aquestes fotos. La seua preocupació per la destrucció del planeta apareix a una de les citacions i el va portar a buscar maneres de consumir compromeses amb el respecte al medi ambient.

També va tindre sempre sensibilitat per veure el patiment i acostar-s’hi per ajudar. Primer, cap a les persones properes i, més tard, cap a eixes parts de la societat que pateixen les conseqüències de l’avarícia i la falta de respecte a l’ecosistema. A la universitat va fer un treball sobre els riders per denunciar i posar en relleu les indignes condicions laborals que pateixen.

La música que parlava de llibertat, denúncia de la injustícia, revolució i transformació el feia vibrar tant com la que parlava de relacions profundes i compromeses.

La seua manera d’estimar-se (segur d’ell mateix i poc preocupat per l’opinió dels altres) l’ajudaren a voler els altres d’una manera honesta, neta, poc contaminada pels “egos” i les inseguretats que ens assetgen. Era molt conscient de les virtuts i defectes dels altres; calava com ningú el caràcter de qui tenia davant. Però, mirant-los i, potser fotografiant-los, aprengué a respectar, a callar quan calia i a parlar poc i bé.

Moltes fotos mostren la recerca de la mirada sobre els altres i la relació de les persones amb el món que els envolta. Els seus amics i, especialment, la seua nóvia, van ser els models preferits per endinsar-se i experimentar en aquest art. Àlex escrivia amb la llum de la fotografia. Versos de llum. Les persones ací reunides vam ser els primers models d’Àlex. Hem acabat en les seues fotos perquè aprenia la tècnica usant-nos com a punt de focus. Àlex veia el món a través d’una lent i ens convertia en art. Treia el millor de nosaltres mateixos per la manera en la qual ens mirava, enfocava i enquadrava. El nostre millor angle, tal vegada invisible per a nosaltres mateixos.

Si la fotografia és llum, som, per tant, llum. I ningú gestionava millor la llum que Àlex.

Com és possible mirar endins quan es dispara una càmera? Algunes de les primeres fotografies artístiques ja parlen d’aquesta introspecció que ens endinsa en el complicat univers de la reflexió. La sèrie “Don’t think” critica l’excessiva exposició a les xarxes, així com la pèrdua de control personal i de llibertat.

La mirada sempre és el punt de partida.
Sent com era una persona que buscava la seguretat, allò que coneixia (controlava) era l’opció preferida. Tanmateix, Àlex va haver d’enfrontar-se no sols als dubtes normals d’un jove adolescent, sinó també al pitjor dubte amb el qual es pot conviure: la incertesa de la vida. Aquesta inseguretat va ser un revulsiu i va esperonar el seu impuls creatiu com es veu al seu vídeo “La motivació”.

El seu gust per grups i cantants com Vetusta Morla, Txarango, Valira, Xavi Sarrià, La Raíz, Juancho Marqués i la MODA, entre altres, amb lletres poètiques que parlen de la recerca de sentit en la vida, de dolor, de lluita, de coratge i d’esperança transmeten per si mateixos el seu nivell de maduresa. Les seues cançons preferides parlen bé d’ell.