Des de la seua arribada al món, un 14 de febrer de 2002, va quedar palés que Àlex era pura força i energia: plorava i menjava com si no hi hagués demà. A poc a poc, s´adonà -no sense ajuda- que l’energia, sense control i estratègia, es malbaratava. Aleshores, va començar a mirar i escoltar amb atenció per aprendre. És així com atresorava èxits a tots els àmbits de la seua vida: esportiu, acadèmic i afectiu. Sí, també i sobretot l’afectiu, perquè Àlex, que corria per engolir-se la vida amb ànsia, sabia parar en sec quan algú patia, seure al seu costat, mirar amb empatia, acompanyar, ajudar, aportar seny i tendresa. Abraçava i besava amb tot el cos i tota l’ànima. Amor en estat pur. No un amor ingenu, sinó conscient, que veu la persona tal qual, amb defectes i virtuts i l’acompanya, de vegades sabent callar i de vegades aportant paraules plenes de trellat. Tot això, sempre amb l’alegria i humor que el caracteritzaven, amb els quals sovint aconseguia desactivar conflictes.

Si durant la infantesa va desenvolupar especialment la part física i esportiva donant-ho tot al camp de futbol, l’adolescència -al contrari del que es podria esperar- va ser una etapa d’un aprenentatge més intel·lectual i espiritual. Sense deixar de costat l’alegria i fina ironia que el caracteritzaven, començà a analitzar més profundament el món que l’envoltava i les diferents actituds de la gent a l’hora de situar-se a la vida. Tenia clar que, com al joc, hem de fer la millor partida possible amb les cartes que ens han tocat, defugint el victimisme i respectant els drets dels altres, així com els límits del planeta. Fent seus els valors apresos a la família i l’escola, es va comprometre amb projectes de voluntariat, per ser feliç fent feliços els altres.

La família paterna i el seu germà li van transmetre el gust per la fotografia, però va ser la seua capacitat per mirar i veure el que altres no veiem, el que va fer que convertira la imatge en llenguatge propi per comunicar, denunciar, descobrir i crear. Ja durant els anys de la Secundària tirava hores i hores fent fotos i editant-les per treure’n la millor versió. La sèrie Breaking Bad el va encisar i d’ella va aprendre molt sobre comunicació audiovisual. De segur que la determinació i fortalesa del protagonista davant la seua malaltia també van servir-li de referent quan, en acabar 1r de Batxiller, el van haver d’operar d’un quist al renyó, que resultà ser un sarcoma d’Ewing. En eixir de la consulta on li anunciaren el diagnòstic i preguntar-li com se sentia contestà: “Bo, a l’Àfrica es moren de fam…”
Tots comptem a les nostres vides amb diferents tipus de persones per poder triar models d’afrontament. Com deia Viktor Frankl, filòsof sobre el qual va fer un treball a l’escola, “a un home se li pot arrabassar tot llevat d’una cosa: la seua última llibertat, la d’escollir l’actitud que ha d’adoptar en qualsevol circumstància, la d’escollir el seu propi camí.”
Al diagnòstic van seguir dos anys i mig de quimioteràpia, radioteràpia i intervencions, amb nou mesos de treva enmig. Durant eixe temps, Àlex va escollir travessar el camí dempeus, amb tota la dignitat possible, sense victimisme, tractant sempre tothom amb amabilitat i, com diria Luther King, plantant cada dia el seu arbre, sense parar ment al que vindria l’endemà. Amb eixa actitud, va treure 2n de Batxiller amb MH i les Proves d’Accés a la Universitat també amb resultats excel·lents, que li permeteren entrar a la UPV per cursar el primer any del grau de Disseny i Tecnologies Creatives.

Els últims anys de vida els passà gaudint, com sempre, amb tota la intensitat que podia, del moment present, de la natura, d’estar amb la gent estimada (nóvia, amistats, família, professors, companys…) així com fent fotos i vídeos que publicava als seus comptes d’Instagram (@alexpresartee, @aleexitoo__) i de Youtube.
Amb un gran esperit de treball i iniciativa, va realitzar alguns serveis professionals per a una marca de roba sostenible, Clotsy, amb el projecte de la qual es va sentir identificat i per a alguns grups musicals que, després de veure les seues fotos de concerts als quals anà com a espectador, van decidir facilitar-li el pas de premsa per a successius espectacles.

Si la vida d’Àlex ha sigut digna de ser “contemplada”, en el sentit més espiritual del terme, considerem que la seua obra audiovisual, també.
Aquesta web és una manera de transmetre part d’un llegar que demana llum.

“Ja sols em queda protegir el que em vas deixar. I creure que tot està per fer. Pots anar-te’n tranquil, estarem bé. Tota la vida que deixes viu en mi” (Txarango)